És conegut que, en tot això del procés català, l’única cosa temuda pel PP, el PSOE, la caverna i l’establishment espanyol és la mobilització ciutadana. En l’organització de les consultes municipals, dels esdeveniments de les diades i del 9-N, responsables i voluntaris –n’hi havia d’ERC, de CDC, de la CUP, d’Unió, d’Iniciativa, i molts, moltíssims, no afiliats a cap partit- van treballar units pel mateix ideal i la mateixa il·lusió. I això malgrat alguns intents de protagonismes partidistes d’uns i altres a nivell local, comarcal o nacional.
Com a corol·lari de la història de les nostres desavinences des de la Renaixença, Aznar arribà a afirmar que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Efectivament, en els darrers temps el nacionalisme espanyol es frega les mans amb les nostres lluites i mesquineses caïnites. Ho va fer després del 9-N fins que Junqueras i ERC van cedir davant Mas per fer la llista unitària de Junts pel Sí. I després somreia amb satisfacció fins que Mas es va immolar per acontentar la CUP i formar govern.
Tant ERC com CDC van necessitar uns mesos per tenir el coratge suficient d’aparcar el seu entestament –raonable i legítim- i permetre d’avançar el procés. Ara és la CUP la que està fent el joc als interessos espanyols. Potser ja ha passat el temps prudencial perquè el sentit de país –i el comú- els porti a guardar –per un temps- en un armari el seu ideari revolucionari i posar-se a empènyer el carro en la mateixa direcció que la resta del país sobiranista.
Vist el que ha succeït fins ara, aquest pas de la CUP presenta una gran dificultat intrínseca i és que el seu motor d’acció intern és la convicció absoluta de la bondat de seu ideal, de la possessió d’una autoritat moral que els altres no tenen, i això comporta uns prejudicis –a vegades adobats amb ressentiments gens dissimulats- molt més difícils de remoure que en el cas d’ERC i CDC. Però als cupaires els necessitem; i els esperem. I de pressa, perquè davant la tempesta que ens ve a sobre hem d’estar units. Es l’única via, la única posició creïble, democràtica i legitimada moralment davant la comunitat internacional i davant nosaltres mateixos i les generacions futures.
